En el recollit silenci del Monestir de Santa Maria de Valldonzella, on la llum cau suaument sobre les pedres antigues, l’Helena i l’Alejandro van unir els seus camins.
Va ser una cerimònia feta de mirades que deien més que les paraules i de promeses que semblaven respirar eternitat.
La llum els va embolcallar com una abraçada del cel, i per un instant, el món va semblar aturar-se.
Des d’allí, el dia va continuar lliscant fins a Can Ribas de Montbui, on la natura, la música i els somriures es van unir sense trencar la màgia, teixint un mateix batec: un eco d’amor suspès en l’aire, com un alba que no s’acaba mai.






































































































































